Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
La seva cara blanca com la llet igual que tot el seu cos.
I la Coraline li va preguntar:
- Qui ets tu?
La dona li va respondre:
- Sóc la teva mare, la que tens ara es una mare que et va adoptar quan eres petita, perquè el teu pare, la teva germana i jo vam morir en un xoc frontal amb un altre cotxe.
La Coraline va quedar tant blanca com la mare morta.
La mare morta li va dir oferir un got d’aigua perquè es calmes.
La Coraline li va respondre:
- Si, sisplau, així parlarem de l’accident.
La mare li va començar a explicar que ells anaven en el cotxe per la autopista perquè anaven a un casament llavors just a l’entrada del poble on es van casar els teus tiets van tenir un xoc frontal contra un altre cotxe que anava contra direcció.
-I jo on era?- va preguntar la Coraline.
La mare li va respondre:
- Tu eres molt petita llavors et vam haver de deixar amb l’avi i l’àvia.
La Coraline no sabia que dir.
La mare li seguia explicant que després de l’accident no van saber on era ella fins que un dia el seu pare va localitzar una casa on figurava que vivia una tal Coraline.
Des de aquell dia van viure en un pis que estava al costat del la Coraline.
La Coraline es va desmaiar. Quan es va despertar va veure que estava en el sofà de casa seva, i ella va pensar que tot allò va ser un somni.
Pablo F.A.