Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona -. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
Qui ets? – va preguntar la Coraline –
De sobte, la dona cridant respongué:
– com goses entrar a la meva casa!–
La Coraline, perseguida per la dona, va córrer passadís avall creient que es trobaria la porta per on havia entrat a aquella terrible casa...
Però es va trobar amb un vell i gran armari; sense pensar-ho dues vegades s’instal·là incòmodament.
La dona va perdre de vista a la Coraline, així doncs va desaparèixer entre les terribles portes de la seva casa.
A la vegada a la Coraline li bategava el cor tan veloç com una llebre, així li bategava perquè tenia gana, estava cansada i afeixugada per la terrible humitat d’aquell armari. Aquella humitat l’envoltava com si volgués cruspir-se-la.
Al cap d’una estona, quan ja estava més tranquil·la, es va adonar de la presència d’un vell mirall que al vell mig aportava una ratllada. El va agafar i es va mirar, però no era la mateixa, el seu cos era sinistre.
En aquell moment tot li encaixava: aquella casa era com el reflex d’un mirall enfocat a la seva casa real, però era un mirall especial, tot es reflectia vell, com si haguessin passat els anys.
La Coraline va decidir sortir de l’armari. En sortir, es trobava en una casa totalment diferent a l’anterior, amb molsa i lianes de brutícia i tot estava ple de pols. Desprès d’una llarga estona d’esquivar lianes es va trobar una porta, en creuar-la es trobava en el cementiri. Tots els seus familiars estaven plorant. Ella es va acostar i va cridar, però ningú no responia. Es va acostar més encara, però ara cap a la tomba. Estava buida. Només hi havia una nota on hi deia: Caroline Calatraba 1289. Nooooooooooooooo!-va cridar la Coraline – allà figurava que estava morta; però no tenia molt de temps per seguir lamentant-se sota la pluja... de sobte els llums es van tancar i desprès es van obrir i es va sentir la veu del director de la pel·lícula: Tens raó, no tenim mes temps, que ja són les 18:00.
Daniel F.