Creuar la porta

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
-Si soc jo.- Va dir la Coraline- Tu no ets la Coraline-.Va respondre la dona-. La Coraline té 3 anys i tu en tens més de 10 d’anys! Llavors va entrar a la cuina una nena petita d’uns 3 anys. La Coraline en veure aquesta nena li va resultar molt familiar. Va pensar durant uns segons i va dir:- però si ella soc jo! Llavors la mare (que ja havia trobat certa similitud )es va adonar que ella era la Coraline del futur. Li van començar a preguntar coses sobre el futur: com li anaven els estudis, si en el futur la família tenia problemes... La Coraline va començar a agafar confiança, però va fer malament, perquè el que no sabia era que tot això era un muntatge d’uns segrestadors. Va començar a sospitar alguna cosa quan va preguntar: - en el quadre del passadís com es que el nen està amb una cara com si volgués fer una cosa molt dolenta? – Sempre hi ha estat. - va contestar la aparent mare-. Llavors perquè a casa del futur el nen està content? Va haver-hi un silenci molt llarg. La Coraline va tornar a fer la mateixa pregunta. (La segrestadora es va estranyar perquè li havien dit que la casa s’havia recreat idènticament). Llavors va dir:-No ho se. Quan la aparent mare li va dir que se’n anés a dormir , la Coraline es va posar a espiar la dona. Llavors va aparèixer un home molt baix que s’havia fet passar per la germana petita, va sentir que deia: -quan estigui adormida l’agafarem creuarem la porta i demanarem una recompensa i ens farem rics! Ha, ha! La Coraline en sentir això va començar a córrer cap a la porta. Però com feia tan soroll els segrestadors se’n van adonar i es van posar a seguir-la. Al final va aconseguir sortir però amb els segrestadors perseguint-la. Però el que els segrestadors no sabien era que com la Coraline havia desaparegut havien trucat la policia i ara un escamot de policia rondava per la casa buscant la Coraline. I quan la van veure perseguida per aquelles persones la van salvar i van capturar els segrestadors i els van posar a la presó. La Coraline i els seus pares es van abraçar i la Coraline mai més va fer una cosa que els seus pares li havien prohibit.
Alex C.

Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
Van anar a dinar a la taula de casa del seus pares desconeguts. La taula era tenebrosa, era negra com el carbó. Els plats eren blancs amb unes formes molt rares i deformats. Llavors va veure un home tan alt com la mare i una mica mes gras. I els pares li van dir:
- Dina amb nosaltres, que t’ho passaràs tan be com a les tenebres. Llavors a la nena li va agafar una increïble por, mai no havia passat tanta por. De la por que tenia no va poder dinar. Els senyors van acompanyar-la al jardí. Quan van arribar al jardí, va veure que no era un jardí normal. Li va agafar una esgarrifança perquè el jardí era un cementiri amb tot de tombes atrotinades, fastigoses i plenes de fang. Feia un aire sinistre, i els senyors tenebrosos li van dir:
- Veus aquest cementiri, dons en aquest cementiri moriràs-. Els seus falsos pares van treure uns ganivets de les seves butxaques i la van començar a perseguir-la. La Coraline va començar a córrer i va córrer fins a arribar a la porta. Quan va passar la porta i ja no hi havia la seva casa, hi havia un precipici. Per sort va caure al mar. Va anar nedant fins a la costa. Va mirar amunt i va veure la porta de la seva casa a dalt de la muntanya. Amb molt de coratge la Coraline es va endinsar al bosc. A la meitat del recorregut es va trobar uns esquelets vivents que anaven armats amb espases i punyals. La nena com que no tenia res a fer contra els esquelets vivents va tornar una mica enrere. Va estar una estona pensant fins que va tenir una idea. Va tenir la idea de distraure’ls tirant un tronc i que els esquelets vivents anessin cap allà i podria passar sense problema. Va intentar el seu invent i li va funcionar. Va caminar prop de 1 hora i mitja i al final, va arribar a davant de la porta de casa seva. Però...hi havien uns ferotges lleons dormint davant seu! Va intentar passar sense que la veiessin. Però sense voler va trepitjar una branca seca que va sonar:”crac!”.Llavors els ferotges lleons es van despertar i la Coraline es va posa a córrer fis a la porta de casa amb totes les seves forces. Es va driblar tots el lleons que se la volien menjar i va arribar a casa seva sana i salva. A partir d´aquell dia ja no va entrar mai mes en aquella porta.
Joan M.

Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
- Qui ets? Va preguntar la Coraline, mig tremolosa.
- Jo sóc un monstre de la por...-.
La Coraline es va espantar encara més.
-...Però que no veus que sóc jo, filla meva? sóc la teva marona!-
La dona va fer una passa llarga cap a la Coraline. En canvi la Coraline, va fer un pas enrere. Espantada, la Coraline, va fer tantes passes enrere mig plorant que va arribar al passadís. Va girar una mica el cap fins que va arribar a veure el quadre que abans havia vist. En aquell moment el quadre mirava fixament a la Coraline, amb una cara com si la volgués matar. La dona es va acostar a la Coraline.
- Has canviat molt: estàs més prima que mai , estàs més baixa que mai...- Aquella dona va continuar com si la Coraline li hagués donat una idea
- Saps que no et deixaré sortir d’aquí, et faré engreixar, et torturaré amb una màquina que t’estirarà!...-
Va deixar anar un crit. Però al sentir la porta de la casa de la realitat de la Coraline.
Era la mare de la Coraline. La dona va saltar contra la paret que hi havia al darrere de la Coraline. Aquell monstre anava directe a la mare de la Coraline!
La Coraline es va intentar aixecar, però el noiet del quadre va saltar al seu davant i va fer una postura de guerra, encara amb la cara de voler matar a la Coraline.
La mare de la Coraline va sortir de la foscor cuita corrents va aixafar al noi del quadre amb un salt que va fer al frenar-se.
La dona estava arribant, quan la mare de la Coraline va agafar a la seva filla en braços i es van tancar a la cuina. La mare de la Coraline li va explicar que estaven en l’any 9985. Aleshores li va dir que aquesta porta era prohibida i que aquests éssers eren vampirs.
La dona ja havia arribat. Va començar el covat i la Coraline , mentre la seva mare i aquell vampir lluitaven va sortir de l’any 9985 al 2009. Va anar al seu menjador, va agafar el telèfon, va trucar a la policia i a les ambulàncies i va anar a obrir la porta a la policia (que van arribar immediatament) i aleshores va guiar als policies a on estava la seva mare.
La mare i ella van anar a l’hospital, mentre els policies mataven al monstre.
Es van curar, van sortir de l’hospital i vet aquí un gat, vet aquí un gos aquest conte ja s’ ha fos.
Judit O.

Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
Si, soc jo – va dir la Coraline
I tu qui ets? - va preguntar la Coraline
Sóc la teva mare, però quan he tornat de la revisió de la vista he tornat a ser deu anys més jove.
Aleshores va dir: - Bé, no ens entretinguem més i anem a dinar, que t’he preparat una plat sorpresa.
Dons no, no ens entretinguem si no em posaré encara més nerviosa!!! – va contestar la Coraline.
Tatatattaaaaaaaa!! - va dir la mare, i al mig de la taula va veure una paella, que tenia una bona pinta per xupar-se els dits.
Es va fer un llarg silenci, només sentia els soroll dels plats i coberts i el de l’aire fred que anava d’un lloc a un altre tranquil·lament...
Moltes gràcies mare. Comencem a menjar que se’m fa la boca aigua només veure-la!! – va cridar la Coraline al cap d’una estona, que ja havia reaccionat.
I van començar a menjar-la tremolosament i amb una mica de por. Mentre menjaven es feina un silenci llarg i tranquil.
Quant van acabar de dinar la Coraline va anar tremolant sobre les cames de la seva mare i se li va agafar del coll per fer-li una abraçada i per donar-li gràcies del dinar que li havia fet....
Mentre la Coraline estava sobre la seva mare, la mare és va començar a engrexar-se, a posarse-li les ungles com les tenia, va tornar a ser com abans.Despres la Coraline, es va despertar i es va adonar que estava somiant.
Anna B.

Creuar la porta...

-Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?

I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.

- Afanya’t , Coraline, que és l’hora de dinar- va dir la dona.

Coraline s’hi va acostar i va preguntar : Mare?

-Si?- La dona girà el cap.

Coraline estava segura de que aquella dona no era la seva mare. La por que sentia en aquell moment la va deixar immòbil.

No tenia ni idea d’on era ni amb qui era, i no sabia què havia de fer. Va començar a córrer pels passadissos de la casa, confosa. Com que estava espantada va entrar a la primera habitació que va veure.

Aquella era la seva habitació, però amb un petit canvi: tot era negre, fosc.

Espantada, es va amagar sota el llit desitjant amb força que tot allò s’acabés quan abans millor. Però va sentir la veu d’aquella dona dient: -Coraline, on ets?

La nena va posar-se a plorar, sense saber què fer. I encara sota el llit, va tancar els ulls molt fort. Les llàgrimes se li havien assecat per la cara.

-Coraline,Coraline, desperta’t.- Coraline va sentir la veu de la seva mare que li despertava jugant suaument amb el seu cabell.

-Tot...tot ha estat un somni.-Va dir Coraline.

- Va, aixeca’t dormilega, que és l’hora de dinar. He fet pasta.

Mentre Coraline anava cap al menjador es va sentir el timbre.

-Obre tu Coraline que estic parant taula!

La Coraline va anar cap a la porta, disposada a obrir. Al fer-ho, va mirar cap al passadís: allà no hi havia ningú. Va tancar la porta i caminà cap a la cuina quan per segona vegada sonà impacientment el timbre. Es dirigí cap a la porta amb cara de molta paciència. Al obrir la porta, aquesta vegada tampoc hi havia ningú.

Quan estava apunt de tancar la porta es sentí una veu que deia:

- Coraline,Coraline, ets tu?

I ràpidament, sense ni tan sols fixar-se de qui provenia la veu, tancà la porta amb un cop sord. No volia traspassar la seva pròpia porta.
Rita A.

Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona -. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
Qui ets? – va preguntar la Coraline –
De sobte, la dona cridant respongué:
– com goses entrar a la meva casa!–
La Coraline, perseguida per la dona, va córrer passadís avall creient que es trobaria la porta per on havia entrat a aquella terrible casa...
Però es va trobar amb un vell i gran armari; sense pensar-ho dues vegades s’instal·là incòmodament.
La dona va perdre de vista a la Coraline, així doncs va desaparèixer entre les terribles portes de la seva casa.
A la vegada a la Coraline li bategava el cor tan veloç com una llebre, així li bategava perquè tenia gana, estava cansada i afeixugada per la terrible humitat d’aquell armari. Aquella humitat l’envoltava com si volgués cruspir-se-la.
Al cap d’una estona, quan ja estava més tranquil·la, es va adonar de la presència d’un vell mirall que al vell mig aportava una ratllada. El va agafar i es va mirar, però no era la mateixa, el seu cos era sinistre.
En aquell moment tot li encaixava: aquella casa era com el reflex d’un mirall enfocat a la seva casa real, però era un mirall especial, tot es reflectia vell, com si haguessin passat els anys.
La Coraline va decidir sortir de l’armari. En sortir, es trobava en una casa totalment diferent a l’anterior, amb molsa i lianes de brutícia i tot estava ple de pols. Desprès d’una llarga estona d’esquivar lianes es va trobar una porta, en creuar-la es trobava en el cementiri. Tots els seus familiars estaven plorant. Ella es va acostar i va cridar, però ningú no responia. Es va acostar més encara, però ara cap a la tomba. Estava buida. Només hi havia una nota on hi deia: Caroline Calatraba 1289. Nooooooooooooooo!-va cridar la Coraline – allà figurava que estava morta; però no tenia molt de temps per seguir lamentant-se sota la pluja... de sobte els llums es van tancar i desprès es van obrir i es va sentir la veu del director de la pel·lícula: Tens raó, no tenim mes temps, que ja són les 18:00.
Daniel F.

Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
La Coraline tota espantada va dir:- Si, soc jo.
Arribava l’hora de sopar i les dues van anar caminant lenta i pausadament cap al menjador d’aquella petita sala, que era semblant al de casa seva, l’únic que aquella era tota fosca com la nit sense ni una espurna de llum.
La taula, tenia un aspecte sinistre amb dos canelobres, un a cada punta. Les dues ja començaven a prendre lloc, cadascuna a un extrem de la taula. Ja estava parada, i elles van anar prenent lloc sense arrossegar les cadires.
Ja començaven a sopar amb un ambient d’allò més tètric; allà només se sentia el soroll dels coberts i els plats:
Hi havia un silenci absolut.
Havent sopat, la noia, aterrida, se’n va anar a dormir a una habitació quasi bé igual que la seva.
Aquella nit, amb tot aquell enrenou, a la Caroline li va ser impossible agafar el son. Estava inquieta, nerviosa, fins que va sentir una veu fina i suau que venia de lluny:- Coraline, estàs bé? La jove va despertar-se, i va fer una gran abraçada a la que li parlava:la seva mare. Tot d’una se’n va adonar que tot plegat havia estat un mal son. Afortunadament.
Pau B.

Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
La seva cara blanca com la llet igual que tot el seu cos.
I la Coraline li va preguntar:
- Qui ets tu?
La dona li va respondre:
- Sóc la teva mare, la que tens ara es una mare que et va adoptar quan eres petita, perquè el teu pare, la teva germana i jo vam morir en un xoc frontal amb un altre cotxe.
La Coraline va quedar tant blanca com la mare morta.
La mare morta li va dir oferir un got d’aigua perquè es calmes.
La Coraline li va respondre:
- Si, sisplau, així parlarem de l’accident.
La mare li va començar a explicar que ells anaven en el cotxe per la autopista perquè anaven a un casament llavors just a l’entrada del poble on es van casar els teus tiets van tenir un xoc frontal contra un altre cotxe que anava contra direcció.
-I jo on era?- va preguntar la Coraline.
La mare li va respondre:
- Tu eres molt petita llavors et vam haver de deixar amb l’avi i l’àvia.
La Coraline no sabia que dir.
La mare li seguia explicant que després de l’accident no van saber on era ella fins que un dia el seu pare va localitzar una casa on figurava que vivia una tal Coraline.
Des de aquell dia van viure en un pis que estava al costat del la Coraline.
La Coraline es va desmaiar. Quan es va despertar va veure que estava en el sofà de casa seva, i ella va pensar que tot allò va ser un somni.
Pablo F.A.

Creuar la porta...

Coraline? - va dir la dona -. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
La Coraline notar una olor forta- Qui ets?...Més ben dit...què ets?...Perquè tot això és idèntic a casa meva?
La dona és va girar sense respondre-la i agafà un llibre d'artròpodes , el consultà i després va obrir un calaix.
Del calaix, va treure una aranya, l'agafà i la triturar amb una batedora. Això un munt de vegades amb diferents artròpodes.
La Coraline casi es desmalla del fastig que li feia i llavors la dona li va fer menjar.-Menges aixo?-va dir-és fastigós-la dona li va respondre- Si no t’agrada t’aguantes...és el més bo que hi ha!-La Coraline agafà una collerola sinistre, que hi havia allà i li donà un cop al cap a la dona, amb tota la seva força, però aquell cop només va traspassar la dona perquè estava formada per una massa enganxosa i verda. Llavors, la Coraline, mirà als seus costats, dos "monstres" com la dona idèntics al seus germans, se li acostaven lentament, ella, no sàvia què fer, seguidament comprengué que si tirava una cosa més grossa, tardarien més en en refer-se, llavors agafà una taula (idèntica a la de casa seva) i la tirà als "monstres".
Mentre la taula va donar aquell cop als suposats "monstres", la Coraline va aprofitar per passar perquè el cop va desfer completament el cos de aquelles imitacions dels seus germans, tot i que li va donar temps de passar, aquelles imitacions es reformaren ràpidament.
La Coraline es va dirigir cap a la imitació de la seva habitació i s’hi va tancar.
Més tard, la Coraline va obrir la porta i va baixar cap a la cuina. Va mirar-ho tot, però no va trobar res d’importància, però, si que hi havia res d’estrany, no va trobar ni un sol pot de sal, un element que si no s’en té, no es pot cuinar gaire cosa...
A les hores, va trobar una capsa que posava: només utilitzar en cas d’emergència! La va obrir, i dins, hi havia un pot de sal, com si res, com si amb la sal és pogués fer màgia.
La dona la va veure i és va transformar en una cosa estranya i inimaginable. Llavors, s’hi vacostar a ella, la Coraline, va agafar el pot de sal i el tirà .Llavors, la dona, començar a desfer-se i al final, es va convertir en la porta que havia creuat abans.
Creuar la porta.
Aleshores va passar pel passadís corrents fins arribar al quadre: si, era a casa seva, el quadre tenia la expresió que ella volia!
El timbre, va sonar, era la seva mare! Llavors, l’abraçà i li digué que havia sigut un diar molt dur per a ella. No li explicar rés de res i va continuar feliç recordant sempre aquell dia!
Eduard G.P.

Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
-Sí jo sóc la Coraline, però qui ets tu?
-Jo sóc la teva mare d’un món paral·lel al teu, a l’obrir la porta,( que era la porta que separava el sinistre món dels zombies i el dels humans ), ens vam despertar tots els de la raça dels zombies.
-Aquí els teus amics no et coneixeran de res, més ben dit, només et podem veure nosaltres, perquè som la teva família d’un món paral·lel al teu.
Va aparèixer el pare i es va quedar callat. La Coraline es va acostar al pare, va veure que era deformat amb els ulls que sobresortien de la seva òrbita, li penjaven mocs al seu germà, al pare se li derretia la pell.
Van fer tots un somriure cínic amb el seu nerviosisme mental de zombie.
-Però què feu ara?
- Estem fent una dansa que fem abans de dinar un nen/a humà/na.
La Coraline es va espantar, va fugir ràpida com el vent i la família de l’altre món la perseguia per tot arreu, però quan va arribar a aquell quadre tant tètric es van anar debilitant cada cop més, fins que la Coraline va travessar la porta d’on havia vingut. Els zombies es van adonar que no podien passar al món dels humans.
Les cares sel’s van posar blanques com la llet, van esguerrar el peu de la Coraline, es van desfer i no va haver mai més rastre dels zombies ni de la porta que la Coraline va obrir. La sang dels zombie degotejava. La policía va venir i els Deagostini ( era el cognom de la família ) es van traslladar al paradís. La policia va tancar la porta amb una clau que la tenia el Rei d’Espanya.
Ningú va gosar ni un pèl de robar la clau al rei perquè tenia molts guàrdies i perquè ningú no volia passar la fastigosa aventura de la Coraline.
Bernat V.S.

Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
- Si soc jo la Coraline –Va dir la nena.
- Té he preparat el teu menjar preferit espinacs- Amb un somriure sinistre.
- Quin fàstic espinacs.
La Coraline és va anar corrent, fugint de la dona ràpidament se sentia una musica tenebrosa. La dona la perseguia rient. La nena va agafar la escombra estava freda com el gel i molt bruta li va donar un cop al cap.
La dona va caure a terra i es va aixecar. La Coraline va sortir corrents. Quan va arribar a la porta i va sortir la va tancar es va sentir un soroll molt fort. En aquell just moment va arribar la mare i la va enxampar. I ella va explicar que havia trobat un món diferent .I la mare no la va creure i deia que eren imaginacions seves. La nena es va enfadar i rabiosament va tornar la clau i va dir la nena convençuda : Tornaré i destruiré la dona de la pell blanca com la llet .
Patrícia B.

Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
La Coraline va quedar molt sorpresa al veure que la dona sabia que es deia Coraline.
Sóc la teva mare no em reconeixes?- va dir la dona -.
Bé, prou de discutir i anem a dinar- va dir canviant de to de veu.
La taula estava plena de teranyines i li faltava una pota que amb prou feines un tros de pal l’ aguantava. La Coraline tot mirant la cuina va veure el calendari era a l’ any 2.022
No som a l’ any 2.009?-va pensar la Coraline.
Escolta...- va dir la Coraline- per tu, quants anys tinc?
Doncs tens uns 22 anys, perquè ho dius?- va dir la dona.
Per res, per res...- va dir la Coraline.
Però, si jo només en tinc 10 d’ anys- va pensar la Coraline.
Hem estat en guerra?- va dir intentant canviar de tema.
Però, com t’ atreveixes a dir això? va dir la dona treien foc pels queixals.
Va vés al passadís a calmar-te una mica, a veure si et penses que tu pots anar pel món insultant a la gent!- va dir amenaçant-la amb un somriure cínic.
Li va tancar la porta als morros. Es va quedar sola en el passadís.
Va veure el quadre del nen i les bombolles, es va fixar amb el nen que la mirava amb una cara com si volgués matar o fer mal a la Coraline.
La Coraline va fer un crit. De sobte la porta es va obrir, va sortir la mare amb un ganivet molt esmolat. La dona es va acostar cap a ella amb el ganivet apuntant-la cap a ella.
Fins ara he estat “ amable” amb tu, però ara se m’ha acabat la paciència !!!!!!!!!!!!!!!!- va dir la dona amb el ganivet cada vegada més a prop de la Coraline.
La Coraline va empassar-se saliva.
Segueix-me- va dir la dona.
Van baixar per les escales, tot era igual que casa seva però diferent. La va tancar en una garjola. Li era molt familiar, era la seva habitació!!!!!!!!!!!
Van passar setmanes i setmanes la Coraline cada vegada era més grassa, la dona li donava molt menjar (però estava fastigós).
Un dia la dona li va obrir la porta i li va dir:
Avui és el gran dia, et menjaré !!!!!!!!- va dir fent un crit.
La Coraline va començar a córrer; va caure al terra. Llavors la dona va venir corrent i li va clavar el ganivet a la Coraline.
La Coraline es va despertar a la seva habitació; no hi havia la dona només la seva mare i va córrer a abraçar-la.
Només havia estat un somni.
Laura O.E.

Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
La Coraline en veure aquella dona es va espantar moltíssim.
Estava desconcertada s’assemblava bastant a la seva mare però estava segura que no ho era. Els seus llavis li queien per la barbeta, tenia les dents corcades. Mostraba un aspecte sinistre.
La dona misteriosa i esgarrifosa se li volia acostar, però la Coraline va començar a córrer per tot el paorós passadís, cames ajudeu-me.
Va veure la mateixa taula que a casa seva igual de vella, atrotinada i bruta de pols, el mateix armariet de les sabates que hi havia al rebedor.
Va continuar corrent molt.
Espera! –cridava la dona -. On vas?
La Coraline cridava desesperada:
Mare, ajuda’m!
La dona des del fons cridava que era ella la seva mare.
La Coraline corria fins la porta del fons del passadís, però quan va arribar estava tancada i barrada . Era impossible travessar-la.
Nooooooooooooooooo! – va cridar la Coraline.
I just quan la dona se li acostava amb un somriure cínic en el seu pàl•lid rostre va sentir :
- Coraline, lleva’t ràpid, que faràs tard a l’escola.
La Coraline va dir alleugerida:
- Només ha estat un malson. Però quin espant!
Després va anar corrent a la porta misteriosa:
- Uf! Està tancada amb clau.
- I ara m’ he d’afanyar si no vull arribar tard a classe.
Natàlia P.V.