Creuar la porta...

-Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?

I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.

- Afanya’t , Coraline, que és l’hora de dinar- va dir la dona.

Coraline s’hi va acostar i va preguntar : Mare?

-Si?- La dona girà el cap.

Coraline estava segura de que aquella dona no era la seva mare. La por que sentia en aquell moment la va deixar immòbil.

No tenia ni idea d’on era ni amb qui era, i no sabia què havia de fer. Va començar a córrer pels passadissos de la casa, confosa. Com que estava espantada va entrar a la primera habitació que va veure.

Aquella era la seva habitació, però amb un petit canvi: tot era negre, fosc.

Espantada, es va amagar sota el llit desitjant amb força que tot allò s’acabés quan abans millor. Però va sentir la veu d’aquella dona dient: -Coraline, on ets?

La nena va posar-se a plorar, sense saber què fer. I encara sota el llit, va tancar els ulls molt fort. Les llàgrimes se li havien assecat per la cara.

-Coraline,Coraline, desperta’t.- Coraline va sentir la veu de la seva mare que li despertava jugant suaument amb el seu cabell.

-Tot...tot ha estat un somni.-Va dir Coraline.

- Va, aixeca’t dormilega, que és l’hora de dinar. He fet pasta.

Mentre Coraline anava cap al menjador es va sentir el timbre.

-Obre tu Coraline que estic parant taula!

La Coraline va anar cap a la porta, disposada a obrir. Al fer-ho, va mirar cap al passadís: allà no hi havia ningú. Va tancar la porta i caminà cap a la cuina quan per segona vegada sonà impacientment el timbre. Es dirigí cap a la porta amb cara de molta paciència. Al obrir la porta, aquesta vegada tampoc hi havia ningú.

Quan estava apunt de tancar la porta es sentí una veu que deia:

- Coraline,Coraline, ets tu?

I ràpidament, sense ni tan sols fixar-se de qui provenia la veu, tancà la porta amb un cop sord. No volia traspassar la seva pròpia porta.
Rita A.