Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
La Coraline tota espantada va dir:- Si, soc jo.
Arribava l’hora de sopar i les dues van anar caminant lenta i pausadament cap al menjador d’aquella petita sala, que era semblant al de casa seva, l’únic que aquella era tota fosca com la nit sense ni una espurna de llum.
La taula, tenia un aspecte sinistre amb dos canelobres, un a cada punta. Les dues ja començaven a prendre lloc, cadascuna a un extrem de la taula. Ja estava parada, i elles van anar prenent lloc sense arrossegar les cadires.
Ja començaven a sopar amb un ambient d’allò més tètric; allà només se sentia el soroll dels coberts i els plats:
Hi havia un silenci absolut.
Havent sopat, la noia, aterrida, se’n va anar a dormir a una habitació quasi bé igual que la seva.
Aquella nit, amb tot aquell enrenou, a la Caroline li va ser impossible agafar el son. Estava inquieta, nerviosa, fins que va sentir una veu fina i suau que venia de lluny:- Coraline, estàs bé? La jove va despertar-se, i va fer una gran abraçada a la que li parlava:la seva mare. Tot d’una se’n va adonar que tot plegat havia estat un mal son. Afortunadament.
Pau B.