Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
-Sí jo sóc la Coraline, però qui ets tu?
-Jo sóc la teva mare d’un món paral·lel al teu, a l’obrir la porta,( que era la porta que separava el sinistre món dels zombies i el dels humans ), ens vam despertar tots els de la raça dels zombies.
-Aquí els teus amics no et coneixeran de res, més ben dit, només et podem veure nosaltres, perquè som la teva família d’un món paral·lel al teu.
Va aparèixer el pare i es va quedar callat. La Coraline es va acostar al pare, va veure que era deformat amb els ulls que sobresortien de la seva òrbita, li penjaven mocs al seu germà, al pare se li derretia la pell.
Van fer tots un somriure cínic amb el seu nerviosisme mental de zombie.
-Però què feu ara?
- Estem fent una dansa que fem abans de dinar un nen/a humà/na.
La Coraline es va espantar, va fugir ràpida com el vent i la família de l’altre món la perseguia per tot arreu, però quan va arribar a aquell quadre tant tètric es van anar debilitant cada cop més, fins que la Coraline va travessar la porta d’on havia vingut. Els zombies es van adonar que no podien passar al món dels humans.
Les cares sel’s van posar blanques com la llet, van esguerrar el peu de la Coraline, es van desfer i no va haver mai més rastre dels zombies ni de la porta que la Coraline va obrir. La sang dels zombie degotejava. La policía va venir i els Deagostini ( era el cognom de la família ) es van traslladar al paradís. La policia va tancar la porta amb una clau que la tenia el Rei d’Espanya.
Ningú va gosar ni un pèl de robar la clau al rei perquè tenia molts guàrdies i perquè ningú no volia passar la fastigosa aventura de la Coraline.
Bernat V.S.