Creuar la porta...

Coraline? -va dir la dona-. Ets tu?
I llavors va girar-se. Els seus ulls eren dos grans botons negres.
La Coraline en veure aquella dona es va espantar moltíssim.
Estava desconcertada s’assemblava bastant a la seva mare però estava segura que no ho era. Els seus llavis li queien per la barbeta, tenia les dents corcades. Mostraba un aspecte sinistre.
La dona misteriosa i esgarrifosa se li volia acostar, però la Coraline va començar a córrer per tot el paorós passadís, cames ajudeu-me.
Va veure la mateixa taula que a casa seva igual de vella, atrotinada i bruta de pols, el mateix armariet de les sabates que hi havia al rebedor.
Va continuar corrent molt.
Espera! –cridava la dona -. On vas?
La Coraline cridava desesperada:
Mare, ajuda’m!
La dona des del fons cridava que era ella la seva mare.
La Coraline corria fins la porta del fons del passadís, però quan va arribar estava tancada i barrada . Era impossible travessar-la.
Nooooooooooooooooo! – va cridar la Coraline.
I just quan la dona se li acostava amb un somriure cínic en el seu pàl•lid rostre va sentir :
- Coraline, lleva’t ràpid, que faràs tard a l’escola.
La Coraline va dir alleugerida:
- Només ha estat un malson. Però quin espant!
Després va anar corrent a la porta misteriosa:
- Uf! Està tancada amb clau.
- I ara m’ he d’afanyar si no vull arribar tard a classe.
Natàlia P.V.