Quan les nits d’hivern tan fosques
tanco els ulls, tapat, al llit,
dins el cap no m’abandona;
sento un plor trist, sento un crit.
És la veu de la muntanya,
negra, fosca, cega, muda,
foc i vent es crema tota,
crema tota i crida ajuda’m!
Adéu boscos, prats, carenes,
serralades, valls, camins.
Adéu flors que despuntaven,
adéu avets, adéu pins.
Per només una guspira,
per només un mal moment,
tot allò que jo estimava
va esdevenir un infern.
I entremig de la fumera,
cridadissa dels ocells,
que piulen sa pena negra;
no hi ha niu, ni cau, ni res.
Adéu boscos, prats, carenes,
adéu Empordà amic meu.
A les nits d’hivern tan fosques,
El meu dolor és el teu.
Son Gohan 22
