Camino pel port,
una gavina se m'apropa
i em dona confort,
veig un vaixell que se'n va,
per la mar enllà.
Em poso a plorar:
el meu pare se'n va.
Em mira la gavina,
uns ulls negres té,
és una heroÏna
del seu conte també.
Les meves llàgrimes
són com el mar
que no s’acaben mai…
començo a buscar
els meus estimats animals.
No trobo ningú
tots han marxat
tots tenen son
i no estan pel meu disbarat.
El sol s'està ponent,
veig la meva amiga
tan fidel com els 4 vents.
S’apropa cap a mi,
m’abraça,
ella sap a que m’enfronto.
Ella sap com estic.
Amb el seu accent,
em diu:
“Tot anirà bé,
jo estic amb tu
i la teva familia també.
Marxem caminant
amb el bastó a la mà...
es fa de nit
la posta del sol se'n va.
WAKANDA
