En un moment d’intriga.

Quan feia 1er de primària, vam anar a la Xina a adoptar la meva germana petita. Ens varem trobar a l’aeroport un grup de gent concretament 10 famílies. Quan vam arribar finalment a Xina ens va venir a buscar un autocar i ens va portar a un restaurant on poder sopar.
Semblava Nadal, però vaig descobrir que aquells llums tan dispersos es posaven per decorar cada nit, És un costum que tenen. Se sentien uns passos descordinats; una lluna plena regnava en aquell cel de negra nit.
Bé el fet és que al llarg d’una estona,quan vam acabar de sopar vàrem anar a un hotel; Un gran portal ens esperava, les portes eren de vidre, eren tan lluents que ens hi podíem reflectir jo a tot el grup de gent que entrava. Als dos costats oposats hi havia dues columnes de color daurat, que donaven pas a una gran entrada. Hi havia gent de tots colors, races i països diferents.
A la dreta hi havia un majestuós piano de cua que tocava tot sol les tecles, d’un color negre i molt lluent; la seva brillantor reflectia el meu rostre, igual que un mirall. Me’l vaig estar mirant molt atentament, finalment vaig descobrir que aquell piano tan místic estava programat. Llavors em vaig adonar que aquella cridòria i xiuxiuejos que sentia constantment ja no els podia percebre ; per un instant em pensava que m’havia fos, que el meu cor havia perdut el ritme constant d’aquells batecs. Vaig observar al meu voltant, endavant i darrere però res de res, ni un sol rostre conegut, tot eren cares,cossos…que no coneixia, ni diferenciava. Em pensava que el meu cor se sentia des d’aquí fins a l’altre punta de l’esfera terrestre .Per una banda el meu cor batia tant de pressa, i amb tanta força que pensava que explotaria,.I per l’altre, per fora, tenia una suor freda que em regalimava pel cap, les mans les tenia en tensió i gairebé com si me les hagués posat sota l’aigua. Al costat oposat del piano hi havia la recepció. Un petit plor s’amagava sota la meva gola. En aquell moment em trobava sola. Vaig anar a recepció, però vaig percebre que l’ idioma que jo mencionava era totalment desigual al que ells parlaven, llavors lògicament, no em podia comunicar amb la senyora de recepció. Finalment em vaig dirigir a l’ascensor, però no sabia a quin pis estaven les habitacions en que es trobaven ara els meus pares. Vaig esperar durant uns instants, m’estava posant neguitosa, però al cap d’un moment vaig sentir una veu que cridava el meu nom , de seguida vaig veure que aquella veu venia de dalt, vaig reconèixer que era la veu de la meva mare, l’ascensor baixava i les portes s’obrien , darrere s’amagava la meva mare i no sabeu l’alegria que em va donar en veure-la, li vaig fer un petó i una abraçada,quin descans que em va donar! Des d’aquell moment vaig aprendre una cosa molt important: els pares mai et deixarien sola, encara que et perdis sempre et tindran present i t’aniran a buscar.
Marta C